Un muntatge excepcional. Des de la dramatúrgia fins a la interpretació de cadascun dels actors. Crec que no m'equivocaré si dic que la vinguda de "Espía a una mujer que se mata" a Palma serà una fita recordada durant molt de temps. Són molts, els aspectes que podríem comentar, però personalment em fascina la falta de por dels actors a l'hora de llançar-se a jugar sense res. Resulta estimulant veure com es pot fer un muntatge grandiós, que aguanti 8 anys de gira pel món, sense doblers. És clar que potser cal ser argentí per estar tan convençut del que fas. Cal viure el teatre, com passa actualment a Buenos Aires, com un producte de primera necessitat per tractar de tu a tu Txèkhov i Genet, sense reverències ni respectes paral·litzants.
El millor de tot plegat és la sensació, que ja comença a ser prou evident, d'estar vivint un moment teatral dolç. Això es nota entre el públic quan entra a veure una funció amb ganes de sortir content. I comença a fer-se'n ressó fins i tot la premsa. He estat molt content de veure avui l'entrevista de Matías Vallés a en Rafelet Ramis. Ja era hora. Al Teatre del Mar, des de la vinguda de Sergi López, també s'hi veu molt de públic que descobreix els muntatges del circuit de sales alternatives. Com el Sans, que va deixar amb un rialla d'orella a orella els espectadors que varen ser a temps de veure "Com a pedres". El teatre a Mallorca està posant-se, poc a poc, en primera línia (I dilluns, "Tape" als premis Max). Com voleu que no estigui content?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada